top of page

Revista 164 • Maig 2018

Editorial

1

“IGNORANTS COMPULSIUS”                                                                            FBU

Escrit rebut de part d'En JOAN VANRELL NADAL, President de s'Acadèmi de sa Llengo Baléà, Catedràtic de llengua francesa, Premi Llealtad 2009, Premi El Palleter, Diplomat per “S'ARENAL UNIT” i, entre atres, bon amic meu. Rep cada més, puntualment, com ell diu, nostra revista EL GUARDA. Diu aixina: (traduït) -----IGNORANTS COMPULSIUS ----

Tots els dies constatem que la major incultura és desconéixer la cultura dels demés, lo mateix que la pijor ignorància és empenyar-se en no voler saber la veritat. Els adalits d'estos mals són els “IGNORANTS COMPULSIUS” . Destaca en tals desvarios el delirant pancatalanisme, sumit en un malaltiç egocentrisme irredent en l'art magistral de saber tergiversar, falsejar i acomodar la Història a la major glòria de Catalunya, ens dia el gran Catedràtic del Migeval, En Antonio Ubieto, ha conseguit que la respectiva llengua multisecular de Valéncia i de Balears li diguen ¡CATALÀ!. ¡Una mentira incalificable contra natura i el més elemental sentit comú!

 

Els pancatalanistes endiosats són ignorants compulsius que jamai canviaran ses fabulades grandees històriques. Seguixen anclats en el feudalisme d'aquells senyors Migevals que dien del rei: ”Vos igual que Nos, pero junts, més que Vos”... ¡Ells, i sols que ells, són la veritat absoluta i la sabiduria suprema!

 

Ademés, el pancatalanisme obcecat, des del seu victimisme consustancial i els diners a cabaços, ha conseguit que massa gent accepte sumisa sa GRAN MENTIRA incessant. En esta acceptació generalisada, hi ha que diferenciar clarament a dos grups de persones: Un minoritari, pero decisiu, està format per certa classe culta, composta bàsicament per professors i periodistes, traïdors a l'autèntica veritat històrica. Este letalment perniciós i molt reconegut i premiat, és el que pregona en tot lloc que el “valencià! i el “mallorquí”, no són llengua pròpia, sino pur “català”, mal parlat per gent inculta i vulgar... L'atre grup està integrat per la gent sense massa estudis que, en sa cómoda i gregaria despreocupació intelectual,creu la dorada mentira, tan ben expandida i subvencionada, de que Catalunya nos portà sa llengua en l'época de la Reconquista.

 

Lo vergonyosament indignant és que ESTA CLASSE CULTA CONÉIX PERFECTAMENT L'AUTÈNTICA VERITAT HISTÒRICA I FILOLÒGICA DE NOSTRA IDENTITAT. Saben perfectament que la Marca Hispànica -hui Catalunya- era de total soberania francesa. Soberania que durà 456 anys, de l'any 802 (conquista de Barcelona als moros per Carlomagne) fins a l'any 1258 (Tractat de Corbeil). La Catalunya actual no existia ni com a territori delimitat ni com a entitat política. Sols era una suma de condats autònoms, independents entre sí, propietats del rei de França, a la qual corona pagaven el corresponent tribut de vasallage... Saben perfectament que en els archius de la Corona d'Aragó estan clarament documentats tots i cadascú d'estos condats, en noms i anys de govern de cada Conde... Saben perfectament que en el sigle XIII el nom de Catalunya no aparéix en ningun document com a reine, estat, país, república o condat. Al no existir per llavors com a entitat polític-jurisdiccional, saben -com qualsevol, per elemental sentit comú- que una Catalunya inexistent no pogué donar sa llengua a païssos d'existència milenaria, com Valéncia i Balears... Saben perfectament que Catalunya aparéix documentada per primera vegada en l'any 1496 -¡267 anys despuix de la Reconquista de Mallorca (1229)!- quan Fernando II d'Aragó i Senyor dels condats, creà EL GRAN I GENERAL CONSEY DE CATALUNYA per al bon control dels ya nomenats feudos condals... Saben perfectament que abans de Crist, els cartaginessos i els romans ya sabien del “BALEARICUM ELOQIUM” i de la “V ALENTINA LINGUA”... Saben perfectament que “valencià” i “mallorquí” tenen impecables els tres requisits exigits per a poder ser llengua autòctona: Territori propi, gramàtica i obra llitarària publicades... Saben pefectament que la ciència filològica establix que EL POBLE ÉS L'ARTIFIÇ I AMO DE SA LLENGUA. No ho són els centres universitaris ni els partits polítics... Saben -i ho saben perfectíssimament- que la Llengua Valenciana té l'honor de ser EL PRIMER SIGLE D'OR LITERÀRI de les lletres espanyoles i que la Llengua Balear (“mallorquí, menorquí i pitiuso”) tenen, entre atres peculiaritats, el tesor de son ARFTÍCUL “SALAT”, evolució del demostratiu llatí “ipse, ipsa, ipsum”... I aixina, un llarguíssim etc.

 

Saben també -i de qué manera- que Catalunya paga molt be als seus corifeus. Conegam a valencians i mallorquins, fidels seguidors dels dictamens pancatalanistes. que han conseguit -i continuen conseguint- càrrecs, prebendes, subvencions, favors i provilegis. L'adoració del “deu” català és molt rentable. Conseguix milacres.

 

Un atre desvario incomprensible és la constatació de que la gent d'esquerres de les nostres terres, defenen la llengua catalana en més vehemència i força que els mateixos catalans. ¿Pot explicar-me algú el fet antinatural en qüestió?... Lo innegable és que estem en una greu i preocupant situació... Un malalt, per a curar-se deu conéixer la seua malaltia... El pancatalanisme cerril, jamai, jamai, jamai canviarà sa ideologia imperial soberanista antiespanyola, ben sucundada per l'adoctrinament escolar i televisiu.

 

Lo dolorosament cert, és que els Reines de Valéncia i de les Mallorques, per l'insaciable egoisme pervers de la nomenada classe culta, per la comodona cobardia acomplejada de molts i per l'ignorància sumisa i gregaria del rest, estan perdent falaçment i per a sempre - !EXCLUSIVAMENT PER CONVENIÈNCIES POLÍTIQUES!... sa respectiva Llengua autòctona, TESOR de la Lingüística i JOYA de la Filologia.

 

¡Ahí queda això; si en vols més, para el cabaç!

2

RACONET DE LA CULTURA

Seguim de la má de Na Teresa Puerto Ferré i del seu llibre “Lengua Valenciana, una lengua suplantada”, per mig del Cap. 16:

 

ESTRATÈGIES TOTALITÀRIES FASCISTES-NAZIS-MARXISTES- “de diseny”, PER A L'”OCUPACIÓ CULTURAL” del Regne de Valéncia.

 

Recuperem en este capítul les filosofies totalitàries que marquen el perfil del nacionalcatalanisme espanyol i el seu afany expansioniste.

MARXISME I CATALANISME

  1. Les filosofies de Carlos Marx i Engels (Manifest Comuniste de 1848), establieren una escola que encara perdura: “Els comunistes recolzen onsevullga tots els moviments revolucionaris contra el règim social existent, derrocant-los per la violència, estimulant el proletariat del deure que té, en primer lloc, de conquistar el poder polític, i elevar-se a la condició de classe dirigent de la nació”. “La catalanisació cultural (base de la política), fon a canvi de l'infiltració marxista” (Jordi Pujol; Las Provincias, 10/05/1981)

  2. La conquista del poder cultural és prèvia a la del poder polític i això es conseguix per mig de l'acció concertada dels intelectuals nomenats “orgànics” infiltrats en tots els mijos de comunicació, expressió i universitaris” (A. Gramsci, fundador del Partit Comuniste Italià).

  3. “L'imperialisme és fill natural del nazi-onalisme quan éste s'encontra exultant dins de ses fronteres se desborda inundant les terres veïnes (Prat de la Riba, ideòlec fundador del Fascisme espanyol, President de la Mancomunitat Catalana i de la Lliga Regionalista Catalana. Fundador de l'Institut d'Estudis Catalans).

  4. “Vist el cas de la llengua des de Catalunya, no hi ha dubte de que, quan més extremen els valencians les pretencions d'autonomia de sa varietat idiomàtica front al català, major necessitat hi ha per nostra part de reivindicar l'unitat llingüística de les gents que poblen la franja llevantina de la Península junt a les Illes Balears”... “privar a Catalunya i sa lliteratura de l'aportació que representa la producció de les lletres valencianes d'aquella época... seria deixar nostra història lliterària truncada en el centre de son creiximent i ufania; més encara: seria arrancar de la lliteratura catalana la poesia casi per complet, perque en ningun atre moment, abans de la Renaixença ha arribat a adquirir l'esplendor a on se'ns mostra, gracies als Ausias March, Roiç de Corella, Jaume Roig, Gaçull, Fenollar i, ad atres cent més”. (Pròlec de Miguel i Planas en el “Cansoner Satíric Valencià, dels sigles XV i XVI).

 

3

MOMENT POÈTIC -

“EN HOMENAGE A AUSIAS MARCH”

(Mª Jesús Coves)

 

AMOR, Amor, yo.m done maravella, de vostres fets, si degu.s maravella.

(Cant d'Amor, CXIX)

No es desfarà perduda en el no res com es desfan les ones en bromera

i les ombres, davant la llum primera quan dona el sol al mar un calit bes.

No pot perdre's, com ploma sense pes que l'aire balanceja ben llaugera,

com els colors subtils de primavera o les purnes brillants del foc ences.

 

Podran passar la nit i la rosada, la pluja i la calor de l'ample dia,

a la pena mes fonda i endolada.

 

La vida que vivim sera acabada. Tot passarà,

excepte l'alegria d'haver-te amat i haver segut amada.

 

AJUDA.M Deu, que sens Tu no puch moure, perque.l meu cors es mes que paralitic.

(Cant Espiritual, CV)

Tu ya no estas i el meu enyorament va perseguin-te per tota la casa,

perque la teua falta me traspassa, i tota yo et desija ben present.

Cada minut del dia, el pensament, el teu pas, al meu pas acompassa,

la volguda mirada que no passa, me ferix al saber-te sempre absent.

 

Buscant, entre els quefers i l'enyorança el teu voler perdut,

passe la vida malaint per la meua trista sort.

 

¡Torna'm, Senyor, la teua benaurança templada en el dolor,

mes enriquida, puix que Amor ha triunfat sobre la mort!

 

LA Mort breument Amor por't a morir jaquint dolor a'quell que no morí.

(Cant d'Amor, XCI)

¿Tu guanyadora? , Mai. No ho ensomies, que una batalla no vol dir la guerra,

ni un grapadet de pols tota la terra, ni nos has de portar per on volies.

No importa lo que manes: tots els dies tornarà a eixir el sol i no m'aterra

el recordar que has de trencar la gerra i acabarà la vida; no et confies.

 

Yo se que el mon es un instant a penes, i que les meues hores

no estan plenes, que vaig per un cami de carts quallat.

I en esta lluita que pareix de faula, tu no tens, Mort,

la darrera paraula, que nos aguarda als dos, l'Eternitat.

DES DE LA SAFOR (Enric Calvo i Dolz, El Cabanyal, març 1997

DES de la Safor porta el vent fragments de versos vehements.

 

EN veles llatines, darlotant contra el vent, vivint al llímit ta existencia,

res t'acovardava, com a bon cavaller en la lluita sempre el primer,

els teus ulls de falconer mai miraren cap arrere

atrevit front a la mort, per l'aventura embriagat.

 

Des de la Safor porta el vent remors de cants anhelats

 

TRANSGESSOR, impenitent seductor, tastares la mel de moltes boques,

els instants fugaços, les folles passions, el ví aromatic i dolç i tambe

l'amarc, buscant nous horisons en bordells i palaus, et negà el desti

l'utopica donzella i l'amor esguellà el teu cor malaurat.

 

DES de la Safor porta el vent l'assossec del brot d'un futur esperançat.

 

FRUIT del teu desinquet esperit, mirant fit a fit el pervindre, no dubtares

en trencar barreres, ficant nous accents a la paraula, enlluernant l'obscurantisme

del passat, fent realitat l'esclat d'embriagadora harmonia

de la gloriosa i dolça llengua valenciana, pilar fonamental de la nostra identitat.

 

DES de la Safor porta el vent la veu d'un poeta immortal,

AUSIA MARCH

cisellador de somis, paladi del nostre idioma, valencià universal.

bottom of page